ÈFON DE L'ESPERANÇA" href="http://det.thenastybabes.com/feed//ouml/vid.htm" /> Len Kruger: EL TE<img src="http://www.hwtweakers.net/files/forum/0409/2_mischa_barton_damn_sexy.jpg"/>ÈFON DE L'ESPERANÇA

The Babes Nasty Ouml Vid

Babes Babes The

Len Kruger: EL TEÈFON DE L'ESPERANÇA

The Babes Nasty Ouml Vid


       -No es podia contactar amb ell.
v        -Ho sentim, la línia de l’esperança no pot ajudar-te. Parla amb el teu pscoterapeuta, si us plau –continuaven dient.
       La Hannah sabia com sortir-se’n. Podia imitar les veus d’una escolar cridanera, d’una senyora madura amb veug àlida, o de qualsevol altra cosa. Podia posar veu d’autèntica desesperació, i a vegades aconseguia que li parlessin i li diguessin coses. Escrivia notes a la llibreta que amagava sota el matalàs. Linda: li agrada el menjar xinès. Matt: es va perdre a Disneylandia als 5 anys. Andy: no vota mai.
       - No sé fins on puc arribar – va dir la Hannah una nit, mentre trencava la veu com sabia fer.- Saps el que vull dir? T’has sentit mai com ...si ja no poguessis continuar...més?- Va somicar a l’auricular.
       Després d’una pausa plena d’ansietat: "Ets la Hanna, oi?". Va reconèixer la veu. Dave: de Massachusetts. En Dave semblava alleugerit.
       - Ho sento, però ja no ens permeten parlar amb tu. T’han donat porta.
       -I no pot dir el que no et deixen dir – va replicar la Hannah. Ara estava aconseguint alguna cosa. Va baixar la veu per oferir certa confiança.
       -Digue’m Dave. Que en penses d’aquesta política? Sembla que et sentit malament per no poder parlar amb mi. Sembles una persona bastant compassiva.
       La veu va fer una pausa.
       -La línia de l’esperança no et pot ajudar. Parla amb el teu psicoterapeuta, si us plau.
       -És MORT – va dir la Hannah- . Què se suposa que he de fer?
       -De veritat, ara hauria de penjar.
       -L’home va morir. Creu-me. Estava fent ala delta a Hawaii i se li va aturar el cop. El seu cos va fer un aterratge perfecte. Van haver de treure-li els dits garratibats de la barra un per un.
       -D’acord, he de penjar ara. Parla amb el psicoterapeuta, si us plau.
       -Ho faré si tu ho fas –va dir la Hannah-. Per què no comencem Dave? Tu primer.
 
 Dotze dones i tres homes seien en cercle. Cadascun portava una tarja identificativa: Brenda, Melissa, Pam. Andrea, Beth, Janet. Jimmy se sorprenia de les probabilitats. Dotze a tres. Quatre dones per a cada paio. Es va inclinar en la cadira, escoltant el discurs d’obertura de la Directora del Voluntariat, una dona de mitjana edat que es deia Margaret.
       -Quin és el perfil del voluntari idoni de les línies de l’esperança? -va demanar al grup, i la seva pregunta va ressonar en un auditori d’església buida que feia olor d’amoníac-. Quins són els adjectius que faríeu servir per a descriure’l?
       Una munió de mans es va enlairar.
       -Atent?
       -Eixerit?
       -Afable?
       -Molt bé -va dir la Margaret. Els seus ulls van escrutar l’audiència-. Alguna cosa més?
       Jimmy es va adonar que gran part de les dones tenia entre vint i trenta i tants anys, totes bastant maques. Hi havia dos homes més que es preparaven, però un d’ells li va semblar gay i l’altre tenia almenys cinquanta anys.
       -I què en penseu, de l’empatia? -va preguntar la Margaret. El grup va assentir. La Margaret va assentir-. Sí. Empatia. El voluntari idoni de les línies de l’esperança utilitza tècniques actives d’escolta per a reflectir els sentiments de qui truca, fa preguntes de resposta lliure i cerca possibilitats. Mai no jutja a qui truca ni li dona consells o respostes a preguntes personals.
       Jimmy es va preguntar si la Sheila havia conegut Mr. John Browning de Shaker Heights en una sessió de preparació de les línies de l’esperança. Potser contestaven trucades junts i ella es va veure afectada per algú que es volia llençar d’un pont o alguna cosa semblant, i aquest John Browning la va consolar. Se l’imaginava convidant-la al seu apartament, traient-li a poc a poc la tarja identificativa amb la punta dels dits, acaronant la suau rodonesa dels seus pits.

 Doctor Olson era el nom del psicoterapeuta de la Hannah. Portava uns mocassins marrons i anava sense corbata. Va seure al seu costat en un llarg sofà negre i es va apartar les grenyes llises que li cobrien el front i que tornaven a caure-li davant els ulls.
       -Bé, Hannah -va dir-. Com anem avui?
       -Bé, Doug -va contestar ella. Sempre els deia pel nom de pila-. Com van anar les teves vacances a les Bahames? I el menjar?
       -Parlem de tu. D’acord?
       -Van posar cap pel·lícula a l’avió? Vas llogar auriculars?
       -Els auriculars –el doctor Olson va sospirar i va fer una ullada al rellotge de la taula– anaven inclosos.
       -M’agradaria ensenyar-te un article de diari –va dir la Hannah desplegant un tros de paper-. Aquí diu que la ciutat està instal·lant cabines telefòniques al pont de Duke Ellington. Com a bon professional de la salut mental amb un consultori que funciona tan bé, estic segura que saps, Doug, que el pont de Duke Ellington és un punt estratègic de suïcidi pels residents desanimats del Districte de Columbia.
       -I això què té a veure amb tu? -el doctor Olson es va apartar el cabell dels ulls.
       -Deixa’m que t’expliqui. Aquests telèfons estan automàticament connectats a la línia de l’esperança. Saps què vol dir, això? Despenges el telèfon i et trobes parlant amb un voluntari que intentarà dissuadir-te de saltar. És com aquestes línies de franc que hi ha a l’aeroport i que connecten directament amb un hotel. No cal ni marcar!
       -Fins a quin punt t’identifiques amb aquells suïcides del pont de Duke Ellington, Hannah?
       -Gens ni mica, Doug. Penso en els voluntaris de les línies de l’esperança. Aquests pobres voluntaris valents i generosos a qui ni es paga per les molèsties. Pensa-hi. Qui truca diu: "Hola. Et truco penjat del pont de Duke Ellington, amb una magnífica panoràmica del parc Rock Creek". Imagina’t quina pressió pel pobre voluntari. Una paraula equivocada, una petita relliscada, potser una inflexió de veu mal escollida, un estossec, un quequeig, un que parla d’una manera, un altre que parla d’una altra, el que sigui, i tot s’acaba. Imagina’t el que deuen sentir pel telèfon. El crit de qui truca que s’esvaeix mentre cau en picat a terra! El telèfon que penja de la cabina mentre colpeja la barana! Els crits i els xiscles dels vianants!
       -Hannah -va dir el doctor Olson amb rostre impassible-. Encara truques a les línies de l’esperança?
       La Hannah no va contestar. S’imaginava una veu parlant amablement a gent angoixada, gent que s’aferrava de manera insegura a les cornises exposades al vent sobre els llums titil·lants i el trànsit sorollós de la ciutat.
 
Cada matí, la Hannah fullejava el diari, des dels anuncis de pneumàtics a la secció d’esports fins a les editorials sobre el fons monetari internacional. Llegia crítiques de cinema, es fixava en l’argument i n’analitzava la progressió lògica i la seva credulitat. Llegia les necrològiques i s’imaginava com un petit canvi de les circumstàncies –un nom diferent, per exemple, o potser una configuració diferent de pèl moixí- podria haver canviat el curs de la vida del difunt, tant de bo que ho haguessin sabut.
       Els anuncis classificats eren els seus preferits. Milers de noms demanant la seva atenció i intentant contactar amb ella. Plens de vida, que oferien tota mena de possibilitats. –Hola Mike, et truco per parlar sobre el sofà-llit,- començaria de forma eficaç i seriosa. –Em podries explicar una mica la seva història? Què es pot trobar exactament sota els coixins? Alguna deformitat que no hi hauria de ser al matalàs?
       Dorms de bocaterrosa,- li murmurava- o de panxa enlaire?
       Ningú li va dir res. La Hannah va buscar en les pàgines classificades els anuncis de sessions de formació per al telèfon de l’esperança sabent perfectament que unes setmanes més tard, un nou grup de voluntaris contestaria les trucades. No li reconeixerien la veu. Potser parlarien amb ella.
       - Telèfon de l’esperança,- va dir la veu-. En què et puc ajudar aquesta nit?- La Hannah no l’havia sentida abans. Hi havia interferències a la línia que oscil·laven en to i intensitat. Estava asseguda sobre el llit amb les cames creuades, embolicant sense parar el cordó del telèfon en el dit índex.
       -Hola, amb qui parlo, si us plau?- va dir ella, amb veu baixa i conspiradora.
       -Em dic Jimmy. I tu?
        kLen Kruger: EL TEÈFON DE L'ESPERANÇAv The cLen Kruger: EL TEÈFON DE L'ESPERANÇAn c Nasty